Luis Cernuda, Donde habite el olvido
Cernuda m'acompanya des que vaig començar a estudiar literatura espanyola contemporània, si fa no fa des de setè o vuitè de bàsica... en fa molt. El vaig recuperar a COU, amb la gran sort de tenir en Luis Maristany de professor.
Aquest vers encapçala un poema que, com deia fa poc a un bon amic, em sembla que descriu molt bé aquella percepció que tenim en anar creixent i adonar-nos que per anys que passin encara som la mateixa noia que anava a l'institut amb la carpeta ben agafada, que sortia de campaments amb el sarró ple d'il·lusions... n'hi ha molt més, és clar, però això ja ho descobrireu vosaltres.
1 comentari:
Cert,«La realidad y el deseo», de Cernuda, que vaig descobrir a partir d'uns versos d'Estellés, amb «Sombra del paraíso», d'Aleixandre, van ser també per mi una mena de pubertat precoç.
Publica un comentari a l'entrada