eu fáloa porque sí, porque me gosta
porque me peta e quero e dame a gaña
porque me sai de dentro, alá do fondo
dunha tristura aceda que me abrangue
ao ver tantos patufos desleigados,
pequenos mequetrefes sin raíces
que ao pór a garabata xa non saben
afirmarse no amor dos devanceiros,
falar a fala nai,
a fala dos abós que temos mortos,
e ser, co rostro erguido,
mariñeiros, labregos do lingoaxe,
remo i arado, proa e rella sempre.
Celso Emilio Ferreiro, Longa noite de pedra (1962)
Celso Emilio és el primer poeta gallec home que vaig conèixer. Recordo que tenia un llibre de lectures de literatura, a setè o vuitè de bàsica, que es deia Letra. Recorria tota la història de la literatura castellana i, al final, hi havia un petit recull d'autors i autores de les altres llengües oficials de l'estat, en castellà, per això, ara no penséssiu. De fet, no sé si hi havia representació basca, si la hi havia no la recordo. De catalana hi havia en Verdaguer i en Maragall, i de gallega, Rosalía i Celso Emilio. De Rosalía de Castro no recordo quin poema hi havia, suposo que algun que ja coneixia, perquè no el vaig transcriure. El de Celso Emilio era aquest, traduït al castellà per Basilio Losada (segons les meves notes a la llibreta on recollia els poemes que m'agradaven i em deien alguna cosa).
És una llàstima que encara sigui tan actual, que la longa noite de pedra sigui present de nou.
Anys més tard vaig saber que Celso Emilio va néixer a Celanova, a 30 kilòmetres escassos d'on va néixer el meu pare.
