Seguim, seguirem

Podem escollir un univers ètic, moral o estètic, per particular que siga, per allunyat que el tinguem de les conviccions generals, però no podem fer-ho amb el món que ens envolta. [...] Tothom hauria de tindre un recer, un refugi, un espai propi i exclusiu que et transporta al decorat que coneixem des que érem xiquets, com si convocant-nos evocàrem el desig de conservar el paisatge que entre tots hem ajudat a destruir, conscients o passius. Necessitem dies que ens aïllen dels dies que mai no voldríem viure. Acudim a ells amb la febril impaciència de perpetuar-los, amb la idea preconcebuda d'una felicitat ortopèdica. Són estades curtes en un paradís intermitent i per això mateix insubstituïbles.

Ferran Torrent, Un dinar un dia qualsevol. 2015

Per obligació, des que ha començat l'any he hagut de deixar la lectura que més m'agrada, la de ficció. Aquesta setmana, però, he necessitat tornar-hi, res m'aconsola més, encara que sigui una novel·la que retrata una realitat horrible com aquesta. Demà tornaré, a les lleis i els decrets, però avui, vull compartir aquest petit fragment, perquè en llegir-lo em reconec.
Manllevo el nom de l'entrada a Obrint Pas, sursum corda!

24 de febrer, aniversari del naixement de Rosalía de Castro

Daquelas que cantan as pombas e as frores
todos din que teñen alma de muller.
Pois eu que n'as canto, Virxe da Paloma,
¡ai!, ¿de que a terei?

Rosalía de Castro, Follas Novas, 1880

 

(Traducció lliure, per qui la necessiti)
D'aquelles que canten els coloms i les flors,
tots diuen que tenen ànima de dona.
I jo que no els canto, Santa Coloma,
¡ai!, de què la tindré?

 

Vaig fer servir aquest poema que obre Follas Novas com a regal del 8 de març fa uns quants anys. Follas Novas és un llibre dur, un retrat sense filtres, i aquest pòrtic és una mica un avís, vigileu, que jo no cantaré els coloms ni les flors..., vés a saber de què dec tenir l'ànima!
Una llàstima no tenir gaire obra traduïda al català d'aquesta gran poeta, d'aquesta escriptora amb majúscules.