Bon Any 2010

Tot cau, tot es desfà.
Aferrissadament
lluitem en mig de
tanta fam, de tants desastres.

Tanmateix, encara que sols
en tinguem un respir lleu,
quin goig el viure!

(* * *)

Nèctar d'alba de
somriures que serien
i no són; de records
que es dilueixen
en el temps.

I visc amb força
cada cop més,
el do de ser.
sense recança.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi

Aquest és el meu desig, que visqueu amb força, sense recança, mirant endavant. Que el 2010 sigui tan rodó com sembla que és!

Dinou

Lingua proletaria do meu pobo
eu fáloa porque sí, porque me gosta
porque me peta e quero e dame a gaña
porque me sai de dentro, alá do fondo
dunha tristura aceda que me abrangue
ao ver tantos patufos desleigados,
pequenos mequetrefes sin raíces
que ao pór a garabata xa non saben
afirmarse no amor dos devanceiros,
falar a fala nai,
a fala dos abós que temos mortos,
e ser, co rostro erguido,
mariñeiros, labregos do lingoaxe,
remo i arado, proa e rella sempre.

Celso Emilio Ferreiro, Longa noite de pedra (1962)

Celso Emilio és el primer poeta gallec home que vaig conèixer. Recordo que tenia un llibre de lectures de literatura, a setè o vuitè de bàsica, que es deia Letra. Recorria tota la història de la literatura castellana i, al final, hi havia un petit recull d'autors i autores de les altres llengües oficials de l'estat, en castellà, per això, ara no penséssiu. De fet, no sé si hi havia representació basca, si la hi havia no la recordo. De catalana hi havia en Verdaguer i en Maragall, i de gallega, Rosalía i Celso Emilio. De Rosalía de Castro no recordo quin poema hi havia, suposo que algun que ja coneixia, perquè no el vaig transcriure. El de Celso Emilio era aquest, traduït al castellà per Basilio Losada (segons les meves notes a la llibreta on recollia els poemes que m'agradaven i em deien alguna cosa).
És una llàstima que encara sigui tan actual, que la longa noite de pedra sigui present de nou.

Anys més tard vaig saber que Celso Emilio va néixer a Celanova, a 30 kilòmetres escassos d'on va néixer el meu pare.

Divuit

L'estiu no és una estació de l'any, sinó una estació de la vida. A l'estiu fem coses que no faríem a l'hivern. L'estiu és la gran estació igualadora. Ningú és allò que sembla. Es trenquen les normes i es travessen els límits. L'estiu no és al calendari, sinó als plecs més savis de l'ànima.

Joan Barril

Vaig saber d'en Joan Barril a finals dels vuitanta, arxivant exemplars de El Món al Casal de Joves del meu barri. Després he anat trobant-me'l i enyorant-lo, recuperant-lo i llegint-lo d'una manera un pèl caòtica. He recomanat el seu Condició de pare a tort i a dret i sempre que puc escolto el seu Café de la República. Aquest text de l'estiu el vaig regalar als companys de feina fa ben bé 8 anys en un dinar de comiat abans de les vacances.

Bon estiu

.
És impúdic, l'enyor, confereix una estranya
complicitat a sentiments i objectes,
traça amb colors llampants perfils quasi oblidats
i de tot treu profit per abaltir i sotmetre.

Amb verds d'estiu t'ho dic, però em recorren
la sang i les paraules els primers
calfreds d'un hivern plàcid.
................................................................Mira, al lluny
sempre hi ha un punt en què blau i blau es confonen
tant en mar com en terra, més enllà
la llum adolla plenitud i força.

Qui crida a fer-se amb urc ni espera ni demana,
pensa el camí i el fa.
...............................................Així tota creixença.

Miquel Martí i Pol, Les clares paraules.

Serveixin les paraules d'en Miquel d'esperó per continuar endavant, per no esperar ni demanar, fer el camí i prou. De vegades se'ns encomana massa la necessitat d'esperar, de demanar, quan ja sabem que sempre és debades. De manera que molt bon estiu, que gaudiu i que ens retrobem a la tardor amb el camí pensat i nous projectes al sarró.

Disset

No hi ha res tan bonic com la mirada d'un nen que llegeix.

Günter Grass

Ha estat una molt agradable sorpresa veure que aquesta frase dóna la benvinguda al lector en el llibre Os ollos do Contomar. La plasmació d'un projecte engrescador d'importació altament recomanable.
Vagi des d'aquí la meva enhorabona a la Concha i a tots els participants d'Espazo Lectura. Parabéns!

Setze

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Carles Riba, Estances

Sant Jordi

Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

Maria Mercè Marçal, Cau de Llunes

... això mateix, fem una bona mossegada a la vida.
Molt bon dia de roses, de llibres, de poemes, d'amors, de somriures...

Quinze

La poesía es un arma cargada de futuro.

Gabriel Celaya

M'ha semblat un bon vers per a l'aniversari de la proclamació de la II República.

Catorze

Tot és igual i és sempre.
Tot és sempre i és igual.

Joan Perucho

El tren

Se me acaba el tiempo y  
hay que ceder el sitio.
Así es la cosa. 
Ver que la vida te desliza limpiamente 
hacia su lado más extremo.
A un ritmo lento o rápido.
Según convenga, 
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida y
al ritmo justo que da
compás a los sueños.
Así es la cosa. Así de simple 
hay que comenzar a hacer
el equipaje: el viejo tren espera,
siempre espera.

Pepe Rubianes, Addis Abeba, 25 de desembre de 2006

Ja no recordava aquest poema, ha estat ara mateix, fullejant de nou el llibre Me'n vaig, que en Pepe va publicar pel Sant Jordi del 2007. Un llibre que és ell, el Pepe, tal com raja. Si no el coneixeu us el recomano. Aquest poema tanca aquest llibre, un llibre que sembla premonitori, si de debò voleu saber qui era, a més del seu teatre, Me'n vaig us el mostra tal com és.

Havíem tingut el plaer de veure'l a les aules de cultura de l'Hospitalet a mitjans dels 80 i des de llavors que no ens en perdíem gairebé cap. Per a mi Lorca eran todos va ser una gran i emocionant sorpresa. Llàstima que no podrem assistir a la resta de la trilogia que volia fer amb les morts d'Antonio Machado i Miguel Hernández.

I ara no ens poséssim tristos. El millor adéu per a en Pepe és una bona riallada, un bon renec i moltes ganes de fer coses a la vida.

Tretze

Lingua
único corpo que me pertence

Maria Xosé Queizán, Metáfora da metáfora

Dotze

...Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando;

Juan Ramón Jiménez, Arias tristes

Petit homenatge a JCM