22 de desembre del 2016

Bon 2017

Creativitat

“Creativitat” és sinònim de “pensament divergent”, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l’experiència. És creativa una ment que sempre treballa, que sempre es fa preguntes, que descobreix problemes allí on els altres hi troben respostes satisfactòries, que es troba a gust en les situacions fluides allí on els altres hi ensumen només perills, capaç de judicis autònoms i independents (fins i tot del pare, del mestre i de la societat), que rebutja el que és codificat, que remanipula objectes i conceptes sense deixar-se inhibir pels conformismes. Totes aquestes qualitats es manifesten en el procés creatiu. I aquest procés –escolteu! escolteu! – té un caràcter juganer. Sempre.

Gianni Rodari. Grammatica della fantasia. 1974
Traducció de Teresa Duran 

Darrerament he sentit moltes definicions de creativitat, però cap com aquesta, del gran mestre Rodari, la vaig descobrir llegint la seva gramàtica, un cant a la fantasia, a trencar esquemes, a travessar corrents contraris, que us recomano vivament. 

Com també us recomano i regalo aquesta cançó d'en Feliu Ventura i Borja Penalba, per començar el 2017 que espero sigui un any lluminós.

QUE NO S'APAGUE LA LLUM

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.
Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.
És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.


Feliu Ventura i Borja Penalba, Que no s'apague la llum. 
(Barricades de paper, 2003)

23 de juny del 2016

Bona revetlla (i 2)



Fran Alonso, Poemas birollos para ler cos ollos (2016)

Fran Alonso ens torna a sorprendre amb un recull de poemes per a petits i grans amb un gran desplegament gràfic d'imatges i de jocs de paraules. Acabo de rebre el llibre i n'estic ben enganxada. De fet, amb cada plana podríem fer una làmina i penjar-la. N'hi ha de ben boniques i suggerents!


(La lluna llepa / el llenç llis / del cel / cada / nit)

 

Bona revetlla (1)



TALAIA
Atalaiem
la vida.
Ja s'acosta
el ritme
dels tambors
i la dansa
de rostres
sense espines.
Omple 
les avingudes,
i travessa
els portals.
Esclaten
els somriures,
perquè
el poble
camina.
I somiem
i despertem,
i ho fem tot
a la vegada.
Perquè
estimem
l'alegria,
i atalaiem
la vida.

Cesk Freixas, Alè de taronja sencera (2016)

Aquesta nit màgica, en què tot recomença, comparteixo amb vosaltres poemes encisadors, que he descobert fa poc, com aquest recull de poemes d'en Cesk Freixas, altament recomanable!
Molt bon estiu!!!!




22 d’abril del 2016

Sant Jordi 2016 (i 4)

ARBEQUINES DE L'AMOR
Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
 
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
Maria Mercè Marçal, Sal oberta (1982) 

Un poema d'amor, de terra endins, amb regust de cançó popular, com tants altres de Maria Mercè Marçal, que us recomano sentiu en versió de Meritxell Gené. Una delícia... I, si no coneixeu na Meritxell Gené, si us plau, poseu-hi remei: www.meritxellgene.cat



Sant Jordi 2016 (3)

El proper mes de juny farà 30 anys de la mort de Pere Quart (1899-1986), i en aquest temps de situacions vergonyants a l'altra banda del Mediterrani, que ens recorden l'èxode dels refugiats de la Guerra Civil, em sembla molt adient recordar el seu poema Corrandes d'exili, que parla de pèrdua, de guerra, de fugida, de nostàlgia...  i de recança.


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra;
quatre pins, un bosc espès;
cinc quarteres, massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart, Corrandes d'exili, dins Saló de Tardor (1947)





Sant Jordi 2016 (2)

També fa 400 anys aquest mes d'abril de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616), qui tampoc no necessita gaire presentació, com el seu personatge més conegut, el Quixot, que ha traspassat fronteres i llengües fa molt de temps. 
Ara, però, vull rescatar un petit fragment d'un entremès, El retablo de las maravillas, un fragment en què es parla dels poetes... 
Per cert, si no l'heu vist ni llegit, us el recomano, una petita joia!


"GOBERNADOR.-(...) ¿qué poetas se usan ahora en la corte, de fama y rumbo, especialmente de los llamados cómicos? (...)

CHIRINOS.- A lo que vuesa merced, señor Gobernador, me pregunta de los poetas, no le sabré responder, porque hay tantos que quitan el sol, y todos piensan que son famosos; los poetas cómicos son los ordinarios y siempre se usan, y así, no hay para qué nombrallos."


Miguel de Cervantes Saavedra, El retablo de las maravillas (1615)

Sant Jordi 2016 (1)



LXVI

La pau demano de la mort, cansat
de veure el mèrit néixer nu al carrer,
i el pobre vergonyant embufonat
i feta burla, la més pura fe;

per baixesa, els honors fora de lloc,
forçada la virtut amb vilania,
la excel·lència de la llei tinguda en poc,
i els curts d'alè barrant tota energia;

l'art, a mans dels que manen, fet un mut,
i el talent sota la follia doctoral,
per neci i tonto ço que és franc tingut,
i el Bé criat de monsenyor el Mal!

Oh sí! Ja en fóra mort; sinó que em dol
de morir-me deixant mon amor sol.


William Shakespeare (1564-1616)
Traducció al català de Magí Morera i Galícia (1853-1927)

Aquest abril celebrem el 400 aniversari de la mort de William Shakespeare, a qui no cal presentar gaire, oi? Conegut per tothom i, alhora, el gran desconegut, ja que se sap ben poca cosa d'ell. Ara bé, qui vol saber-ne més quan tot allò que ens ha arribat és incommensurable, sorprenent, abismal...!?

Una part més desconeguda de la seva obra és la seva poesia; heus aquí un dels seus sonets d'amor, en una versió que vaig conèixer a classe de literatura catalana a la UB amb el professor Ramon Pla -quines classes, quins records!!-. A sota, la versió original, tot un repte pels traductors!


Tired with all these, for restful death I cry:
As, to behold desert a beggar born,
And needy nothing trimmed in jollity,
And purest faith unhappily forsworn,
And gilded honour shamefully misplaced,
And maiden virtue rudely strumpeted,
And right perfection wrongfully disgraced,
And strenght by limping sway disabled,
And art made tongue-tied by authority,
And folly, doctor-like, controlling skill,
And simple truth miscalled simplicity,
And captive good attending captain ill.
Tired with all these, from these would I be gone,
Save that to die I leave my love alone.



28 de febrer del 2016

Seguim, seguirem

Podem escollir un univers ètic, moral o estètic, per particular que siga, per allunyat que el tinguem de les conviccions generals, però no podem fer-ho amb el món que ens envolta. [...] Tothom hauria de tindre un recer, un refugi, un espai propi i exclusiu que et transporta al decorat que coneixem des que érem xiquets, com si convocant-nos evocàrem el desig de conservar el paisatge que entre tots hem ajudat a destruir, conscients o passius. Necessitem dies que ens aïllen dels dies que mai no voldríem viure. Acudim a ells amb la febril impaciència de perpetuar-los, amb la idea preconcebuda d'una felicitat ortopèdica. Són estades curtes en un paradís intermitent i per això mateix insubstituïbles.
Ferran Torrent, Un dinar un dia qualsevol. 2015


Per obligació, des que ha començat l'any he hagut de deixar la lectura que més m'agrada, la de ficció. Aquesta setmana, però, he necessitat tornar-hi, res m'aconsola més, encara que sigui una novel·la que retrata una realitat horrible com aquesta. Demà tornaré, a les lleis i els decrets, però avui, vull compartir aquest petit fragment, perquè en llegir-lo em reconec.
Manllevo el nom de l'entrada a Obrint Pas, sursum corda!

24 de febrer del 2016

24 de febrer, aniversari del naixement de Rosalía de Castro



Daquelas que cantan as pombas e as frores
todos din que teñen alma de muller.
Pois eu que n'as canto, Virxe da Paloma,
¡ai!, ¿de que a terei?
Rosalía de Castro, Follas Novas, 1880
 

(Traducció lliure, per qui la necessiti)
D'aquelles que canten els coloms i les flors,
tots diuen que tenen ànima de dona.
I jo que no els canto, Santa Coloma,
¡ai!, de què la tindré?
 
Vaig fer servir aquest poema que obre Follas Novas com a regal del 8 de març fa uns quants anys. Follas Novas és un llibre dur, un retrat sense filtres, i aquest pòrtic és una mica un avís, vigileu, que jo no cantaré els coloms ni les flors..., vés a saber de què dec tenir l'ànima!
Una llàstima no tenir gaire obra traduïda al català d'aquesta gran poeta, d'aquesta escriptora amb majúscules.