hay que ceder el sitio.
Así es la cosa.
Ver que la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo.
A un ritmo lento o rápido.
Según convenga,
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida y
al ritmo justo que da
compás a los sueños.
Así es la cosa. Así de simple
hay que comenzar a hacer
el equipaje: el viejo tren espera,
siempre espera.
Pepe Rubianes, Addis Abeba, 25 de desembre de 2006
Ja no recordava aquest poema, ha estat ara mateix, fullejant de nou el llibre Me'n vaig, que en Pepe va publicar pel Sant Jordi del 2007. Un llibre que és ell, el Pepe, tal com raja. Si no el coneixeu us el recomano. Aquest poema tanca aquest llibre, un llibre que sembla premonitori, si de debò voleu saber qui era, a més del seu teatre, Me'n vaig us el mostra tal com és.
Havíem tingut el plaer de veure'l a les aules de cultura de l'Hospitalet a mitjans dels 80 i des de llavors que no ens en perdíem gairebé cap. Per a mi Lorca eran todos va ser una gran i emocionant sorpresa. Llàstima que no podrem assistir a la resta de la trilogia que volia fer amb les morts d'Antonio Machado i Miguel Hernández.
I ara no ens poséssim tristos. El millor adéu per a en Pepe és una bona riallada, un bon renec i moltes ganes de fer coses a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada