Qui m’ha ferrat,
qui m’ha fixat damunt els ossos,
a cops,
aquesta pell,
aquesta pell de dona,
que tot i despullant-me m’ha vestit.
Qui m’ha cridat
i qui m’ha dibuixat la boca
amb foc,
deixant-hi, com
rebrot, la veu que es va cremant.
Òptic expert,
em miro la mirada de la gent
dintre de l’ull eixut
i no hi vull llegir res. Cega als presagis
he avançat
reculant. I m’estimbo. Únicament,
són les pedres dels dits
que em van collint aquest
abric estrany, pelló
que em deixa nua i que m’estreny
la breu
coincidència
de la vida i el cos.
Avui hem conegut la notícia de la mort de Felícia Fuster, i jo recordava aquest poema. Aquí el teniu. Serveixi de petita aportació per la diada del 8 de març.
