Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures en saltaven, sorpresos, per entre les cames. (...) Un que conec, del Pòsit, -el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l'alçament, els han assassinat a l'altra cantonada, els han posat sota la roda d'un vehicle, els han estripat com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.
J.V. Foix, Darrer Comunicat (1970)
De la mà de Jaume Cabré, he descobert aquest poemari de JV Foix, una delícia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada