Habitades, sí, l'una dins
de l'altra com el pinyol
d'una cirera, on viuen
les mans si fins al mos
de les ungles sempre en són
més que dues la solitud
de les meues?
Josep Porcar, Preguntes, 2015
Aquest és un dels meus poemes preferits de Preguntes. No sé si és per la sensació de desconsol i pèrdua que em transmet.
Perquè ens diuen tant les mans...!
Confesso que sóc d'aquelles que necessito acompanyar les paraules, les mirades i els gestos amb contacte i les mans em són l'eina perfecta per comunicar les meves emocions i, sovint, el canal directe per rebre les de l'altre, siguin quines siguin, perquè cadascú és com és i hi ha a qui no li agrada, o qui ho rep com una invasió.
Quan la resposta és recíproca és una petita meravella: la complicitat, les bones vibracions es multipliquen i ja no res serà com abans.
D'aquí la intensitat, la força, al meu parer, d'aquests versos.
Una recomanació, entreu al videopoema, i deixeu-vos amarar per les imatges, la música i la veu del poeta...
