amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus una altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol, L'àmbit de tots els àmbits, 1980
Avui pensant en diumenge m'ha vingut al cap aquest poema que obre aquest llibre. També el trobareu al disc "I amb el somriure, la revolta", de Lluís Llach.
Per tots aquells, com en Miquel, que no hi són i que van lluitar per poder fer algun dia el que farem diumenge. Pels que encara no poden votar i ho desitgen a mans plenes, com la meva filla. I pels que vindran, i pels que ja hi som, votem el que votem, per tots, per tothom.
Serem el vent, en un futur lluminós i possible.
