Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar- me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota terra i a dintre de les branques...
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera
Així comença una de les novel·les més sorprenents de la literatura universal. En paraules de la seva editora, una novel·la sobre la sedició. Ficar-s’hi és caminar per terreny insegur, pantanós, amb els sentits alerta i el cor en un puny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada