Per fi, el 25 de novembre de 2023, dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, es van col·locar les primeres onze llambordes #stolpersteine a l’Hospitalet de Llobregat, entre elles, la del meu avi matern, Eloy Ferrer Díaz.
Va ser una diada molt emotiva. Amb la força de l’emoció que desprenen els homenatges senzills, sense grandiloqüències ni grans desplegaments de recursos. En alguns casos va ser un acte gairebé íntim.
El bon saber fer del @museulh , organitzador de la jornada i cervell de la logística de l’acte, juntament amb la col·laboració de membres de la brigada municipal, i la participació activa d’alumnes de l’ @irodoreda, que llegien la biografia dels deportats, va assegurar que tot rutllés sense entrebancs i que el matí transcorregués d’acord a la planificació prevista.
No deixa de ser una clucada d’ull que hagin estat precisament alumnes de l’institut que porta el nom de l’escriptora exiliada, coneixedora de la deportació de primera mà, els participants en aquest acte de reparació i memòria.
Els deportats homenatjats ahir, tots deportats al camp de Mauthausen, per ordre de col·locació de les #pedresdetopada van ser:
- Manuel Fernández Torres, assassinat a Gusen
- Miguel Iriarte Uribe, assassinat a Gusen
- Eugeni Querol Puyo, assassinat a Gusen
- Manuel Alfonso Ortells, alliberat
- Eloy Ferrer Díaz, assassinat a Gusen
- José Vives Campos, assassinat a Gusen
- Manuel Vives Campos, assassinat a Gusen, un dia després que el seu germà José
- Ciriaco Quesada Torreblanca, alliberat
- Félix Quesada Herrerías, fill de Ciriaco, alliberat
- Josep Masip Garrich, alliberat
- Ferran Polo Tapias, assassinat a Gusen
Em va emocionar especialment la presència en l’homenatge de José Quesada Herrerías, potser una de les poques persones que pot dir que va entrar a un camp nazi i el van fer fora per ser petit.
És amb actes com aquest, en què participen historiadors, famílies senceres, estudiants, veïns, que fem perdurar la memòria i que anem posant, mitjançant el coneixement dels fets passats, barreres al pensament feixista i a l’ultradreta.
AGRAÏMENTS
Alguns pensaran que és molt tard, i és cert que des que es va instaurar la democràcia a l’estat espanyol han passat molts anys i si s’hagués fet abans, segurament tindríem molta més informació, i molts familiars i deportats que ja no hi són, haurien pogut participar. Penso en la meva iaia, que va morir el 1985, i en les meves tietes Angelita, Encarna i Andrea, en el meu tiet Eloi, en els meus cosins Paco i Encarna.
És del tot absolutament necessari agrair, en nom de la meva família, en el meu propi, i també en el de la societat la feina ingent que s’ha fet sobretot des d’iniciatives particulars a la ciutat:
- A la iniciativa d’en Josep Benet, que va esperonar la Montserrat Roig a investigar sobre els deportats;
- A la passió i alhora rigor científic que va desplegar Montserrat Roig en el seu colossal Els catalans als camps nazis, de 1975!, encara avui llibre de capçalera sobre la deportació.
- A Benito Bermejo i Sandra Checa que van elaborar el Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis: 1940-1945, consultable en línia a la web del PARES (Portal d’arxius espanyols). Al mateix Benito Bermejo que es va dedicar a trucar a possibles familiars dels deportats per informar-los dels ajuts del govern francés, entre ells, el meu tiet Eloi.
- A Enrique Gil Messeguer i a Josep Ribas i Vinyals (sempre en el record), els primers hospitalencs a cercar els deportats de la ciutat, artífexs del primer estudi sobre ells, l’any 2006, la seva tasca i la seva sensibilitat en el tracte i la col·laboració amb les famílies, com es desprèn dels seus textos a Hospitalencs als camps nazis: Exili i deportació. Al Centre d’Estudis de l’Hospitalet per l’edició de l’estudi al volum de referència L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista. (2007)
- A l’Amical de Mauthausen, especialment a Rosa Toran (sempre en el record) per la feina incansable de salvaguarda de la memòria i pel seu ajut informant-nos de la gestió de les indemnitzacions de l’estat francès per a la meva mare i els meus tiets.
- A la Tania González Cantera, historiadora i compiladora de les biografies dels deportats de la ciutat, en el seu estudi Los hospitalenses del triángulo azul: identificación y trayectoria vital de los vecinos deportados a los campos nazis (2020), encarregt pel museu de la ciutat, que ha permès també ubicar-los a la seva adreça abans de marxar al front o a l’exili.
- A José Manuel Martínez García, qui amb el seu rigor científic va endreçar la documentació i les fonts sobre els 5 deportats nascuts a Utiel, entre ells el meu avi, en el seu estudi imprescindible Los cinco de Utiel, víctimas del nazismo.
- Als serveis municipals de l'Hospitalet de Llobregat encarregats de la topografia i el nomenclàtor que han traslladat l’estudi anterior al mapa actual de la ciutat i establir així el lloc de col·locació de les llambordes a la ciutat.
- A l’Antonio Muñoz, historiador, investigador incansable, que ha contribuït a la identificació final d’alguns dels deportats.
- Al grup municipal d’ERC de la legislatura 2015-2019, que va proposar una moció per la col·locació dels llambordins stolpersteine a la ciutat, que va ser aprovada pel Ple del mes de juny de 2018 per tots els grups municipals, tret del PP i un regidor no adscrit que es van abstenir.
- Al servei de Cultura de l'Ajuntament per la seva col·laboració indispensable a fer realitat el repte de col·locar els llambordins.
- Al Museu de l’Hospitalet que va fer seu el projecte de col·locació dels stolpersteine i que va dotar la beca de recerca que va guanyar la Tania González i que va organitzar l’exposició sobre els deportats i el cicle de conferències.
- Finalment, agrair la feina incansable de l’Agustín Castellano, historiador del museu de la ciutat, que ha anat ordint els fils de tot aquest procés a l’hospitalet, amb els investigadors, les institucions, les famílies, els centres educatius, en una labor imprescindible.
Sense ell, sens dubte, l’homenatge i totes les activitats al seu voltant potser s’haguessin fet, però i aquest però és important, no hagués estat igual.
L’Agustín és d’aquelles persones que van fent feina, fent xarxa, facilitant connexions, intercanviant i difonent coneixement, sense cap mena de protagonisme individual; i per fer això no només cal que “sigui la teva feina”, cal molta humanitat i passió. És gràcies a persones com ell, com la Tania, l’Antonio, l’Enric, en Pep, el Benito, la Sandra, la Montserrat, en Josep i tants d’altres (per sort per a tots nosaltres ) que podem conèixer aquest patrimoni humà que és la història i la memòria.
