La lectura de Jo confesso va ser tot un repte, perquè és una lectura difícil, complicada, exigent, amb giragonses que no t'esperes, i amb maldat, molta maldat. Jaume Cabré és un dels meus escriptors favorits, però he de reconèixer que Les veus del Pamano em va emocionar molt més. Recordo perfectament la temença quan el llegia que no acabaria bé, no volia que s'acabés, sabia que patiria.
Per a mi Cabré sempre ha estat l'escriptor que no defuig la fatalitat, que ens fa sentir ben poca cosa (de fet, és el que som) davant la injustícia, l'avarícia, la maldat. Amb Senyoria i l'execució d'aquell pobre noi innocent, va ser la primera vegada que la vaig sentir. Des de llavors sé que és implacable, com la vida.
Setembre del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada