Els pares no moren un dia. Se't van morint. Van deixant de ser el que eren. I tu fas petits dols, a l'espera del dol final.
Albert Om, L'any que vaig marxar
Unes petites memòries sobre una estada a Aix-en-Provence per millorar el francès, just abans que les malalties dels pares el fessin dedicar-s'hi. Reflexions sobre l'aprenentatge de llengües, la vida quotidiana, les vides, els amics, els nou coneguts, els pares, la infantesa, la descoberta juvenil... M'agrada molt com escriu, i crec que per això també m'agrada com fa les entrevistes, en una mena de conversa que flueix sense que sembli un reguitzell de preguntes, l'ordre de les quals no s'altera, com tantes d'altres! I m'ha emocionat com descriu la decrepitud dels pares.
Juliol del 21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada