a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són, de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa,
que s'empara de tot, potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això, i a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Miquel Martí i Pol
Aquest poema és el que hem triat les meves companyes i jo per desitjar-nos un molt bon nadal i un bon any 2011... i jo no podia fer més que reproduir-lo aquí, per què havia de buscar-ne un altre???
Només una recomanació: llegeix-lo en veu alta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada