ALEGRÍA

Qué alegría, vivir, sintiéndose vivido.
(Pedro Salinas)

Que alegría, saberte comigo debruzada,
nunha mañá de nubes dun outono calquera
ou no sol temesiño desoutra primavera,
para acollermos xuntos a luz abrancazada.

Que alegría, mirarte nun sorriso abrazada
no tempo impredicible de invernía e de espera
ou na inoportunidade da calor máis severa
para albiscar entrambos o brinde da luzada.

Que alegría, notar o rebento que nace
dentro, como se fose medrándome no oído
unha música morna que non dá interrompido.

Que alegría, dicir ben alto que me aprace
ser amado e amarte co corazón espido.
Que alegría, vivir sentíndose vivido.

Miro Villar, Equinoccio de Primavera, 1998

Vaig sentir parlar del Miro per primera vegada a les classes de literatura gallega de la UB, cap al 2003, de la mà de l'Helena González, i el cert és que no vaig endinsar-me molt més en la seva poesia, era un nom més entre la llista ingent de poetes gallecs i gallegues, tota una novetat per a mi, font inesgotable de lectures molt i molt interessants.  Com deia, per a mi en Miro era un poeta jove, membre del Batallón Literario da Costa da Morte, i mal m'està el dir-ho, poca cosa més. Amb el temps, i gràcies a un retuit meu d'un retuit que algú va fer d'una de les seves piulades, vam contactar i ens seguim un a l'altra. Hi he descobert algunes sensibilitats comunes que me'l fan sentir força proper. Tot i amb això, reconec que la meva mirada sobre la seva obra i el seu bloc és escadussera i esporàdica, però sempre hi trobo fets, referències, notícies molt interessants. Les darreres, els seus apunts sobre Àlvaro Mutis i António Ramos Rosa. 

Perquè en Miro, a més de poeta, d'estudiós de la literatura, estic segura que és un gran professor. Només cal sentir algun dels seus vídeos a l'AELG.

I per a mostra, aquest poema, que ell mateix ens(m') ha servit. Que ho gaudiu i assaboriu.