En aquest tombant d'any tan esperançador d'una banda i tan reaccionari de l'altra, us regalo paraules de dues poetes amb majúscula, Olalla Cociña i Maria Mercè Marçal.
Que els seus mots ens encoratgin en el difícil dia a dia!
a que espreita
a alma feita corpo furaba o aire
e dos golpes da pel naceu un silencio orixinario
chorando, este mundo comezou a respirar
Olalla Cociña, aquí (intemperies), (2006)
(la que sotja // l'ànima feta cos foradava l'aire / i dels cops de la pell va néixer un silenci originari / plorant, aquest món va començar a respirar)
IV
CEL NEGRE
Per a l'Assumpta
L'esvoliac fa nit a la lluerna.Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
Maria Mercè Marçal, Sense llops ni destrals, Bruixa de dol (1979)
1 comentari:
Moltes gràcies per literaturitzar-nos. Sempre trobes els poemes idonis pels moments adequats. Bones festes i petons!
Balbi
Publica un comentari a l'entrada