L'Espanya de la dècada dels seixanta gaudia de seguretat, silenci i terror. A poc a poc, els ciutadans havien oblidat la Guerra Civil i la incipient industrialització feia que els obrers es capficaren en treballar hores extres per tal de construir-se la caseta de camp o comprar-se un cotxe modest, elements que actuaven com una pell que cobria moltes misèries.
Ferran Torrent, El jo que no mor (2025)
Un altra novel·la en què tornem a trobar-nos el Regino (abans de ser mític) i els altres companys, i els policies i periodistes als inicis: el pare Rafel, el Messié, el Llargo, el policia Piñol...
Com sempre, una prosa directa, àgil, divertida, que avança perquè assistim al devenir de les situacions, unes estrambòtiques (Ava Gardner transmutada en la milionària Ketty) o la història d'amor de la Mília, que també es alhora molt tendra; altres de perilloses a l'entorn dels militars més addictes al règim de què formen part i amb amistats amb nazis; o bé dels espies israelites del Mosad, o fins i tot dels russos!!
Et fa passar una molt bona estona i et convida a la reflexió, a la reivindicació de l'existència en els anys que comencen a ser "bons" de la dictadura, perquè no oblidem que no en fa pas tant de temps...
I València, sempre València...
Abril 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada