sempre València

L'Espanya de la dècada dels seixanta gaudia de seguretat, silenci i terror. A poc a poc, els ciutadans havien oblidat la Guerra Civil i la incipient industrialització feia que els obrers es capficaren en treballar hores extres per tal de construir-se la caseta de camp o comprar-se un cotxe modest, elements que actuaven com una pell que cobria moltes misèries.

Ferran Torrent, El jo que no mor (2025)

Un altra novel·la en què tornem a trobar-nos el Regino (abans de ser mític) i els altres companys, i els policies i periodistes als inicis: el pare Rafel, el Messié, el Llargo, el policia Piñol...
Com sempre, una prosa directa, àgil, divertida, que avança perquè assistim al devenir de les situacions, unes estrambòtiques (Ava Gardner transmutada en la milionària Ketty) o la història d'amor de la Mília, que també es alhora molt tendra; altres de perilloses a l'entorn dels militars més addictes al règim de què formen part i amb amistats amb nazis; o bé dels espies israelites del Mosad, o fins i tot dels russos!!
Et fa passar una molt bona estona i et convida a la reflexió, a la reivindicació de l'existència en els anys que comencen a ser "bons" de la dictadura, perquè no oblidem que no en fa pas tant de temps...
I València, sempre València...

Abril 2025

Seguim, seguirem

Podem escollir un univers ètic, moral o estètic, per particular que siga, per allunyat que el tinguem de les conviccions generals, però no podem fer-ho amb el món que ens envolta. [...] Tothom hauria de tindre un recer, un refugi, un espai propi i exclusiu que et transporta al decorat que coneixem des que érem xiquets, com si convocant-nos evocàrem el desig de conservar el paisatge que entre tots hem ajudat a destruir, conscients o passius. Necessitem dies que ens aïllen dels dies que mai no voldríem viure. Acudim a ells amb la febril impaciència de perpetuar-los, amb la idea preconcebuda d'una felicitat ortopèdica. Són estades curtes en un paradís intermitent i per això mateix insubstituïbles.

Ferran Torrent, Un dinar un dia qualsevol. 2015

Per obligació, des que ha començat l'any he hagut de deixar la lectura que més m'agrada, la de ficció. Aquesta setmana, però, he necessitat tornar-hi, res m'aconsola més, encara que sigui una novel·la que retrata una realitat horrible com aquesta. Demà tornaré, a les lleis i els decrets, però avui, vull compartir aquest petit fragment, perquè en llegir-lo em reconec.
Manllevo el nom de l'entrada a Obrint Pas, sursum corda!