Bon Nadal

Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que es vegi l'infinit!
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l'infinit sense vels,
més enllà de la Lluna i dels estels.

Joan Maragall

L'aufàbrega. Poemes pel solstici (2)

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.

L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!

I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar. 

                                                              Joan Maragall, El pas de l'any (1897)

2011, sempre endavant

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de ton regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.

Aquest 2011 serà el centenari de la mort de Joan Maragall. Per això us desitjo, amb aquest poema seu, un any ple de projectes i amb la mirada sempre endavant.