En un poble prop de la mar, on les cases estan cobertes d’escates de peix i els vilatans tenen els ulls verds, es produeix un fet insòlit: l’alcalde (Don Poder, un nom més que escaient) en persona —i aquí podríem dir fins i tot “personalment en persona”, vistes le connotacions camillerianes que per a mi té aquesta història— es presenta on pasturen unes vaques amb la intenció de detenir-les perquè segons ell són terrenys municipals i no hi està permés. En podrà detenir només una, la Pinta, i a partir d’aquí assistirem a les reaccions de la mateixa Pinta; del seu amo, en Lareco; de la Mònica, una periodista (la mateixa Mònica de Almas Perdidas dins Cemiterio de elefantes, aquelles interseccions que trobem en la narrativa d’en Fran Alonso, que fan encara més versemblant el que llegim) que segueix atònita el devenir dels fets absurds i atenta a les sospites de corrupció del batlle; del poble, com a col·lectiu en una sorprenent i esfereïdora evolució de manifestos que van de la reivindicació i la queixa a la conformitat i allò políticament correcte segons com bufa el vent, en un retrat esmolat de bona part de la societat.
I finalment un diàleg sorprenent entre un esperit errant i l’escriptor que confrontaran visions diferents sobre què ha de ser la literatura, els límits de la ficció i la versemblança; un com a testimoni directe dels fets i l’altre en defensa de la creació i el trencament dels estereotips; de la literatura com a eina de denúncia i de combat, necessàriament lliure.
Un fet real i absurd, expressió d’un abús de poder, que serveix a l’autor per revisitar-lo en els temps actuals i amb bones dosis d’humor i ironia, però també de prosa poètica, esquitxades del seu lèxic característic.
#lafinallegeix
