14 de juny del 2026

Poma camosa

Ás veces penso que quixera ser coma as mazás camoesas, que saben doces e gustosas pero manteñen vivo o frescor dunha acidez necesaria.

Fran Alonso, Cáncara (2026)

En un poble prop de la mar, on les cases estan cobertes d’escates de peix i els vilatans tenen els ulls verds, es produeix un fet insòlit: l’alcalde (Don Poder, un nom més que escaient) en persona —i aquí podríem dir fins i tot “personalment en persona”, vistes le connotacions camillerianes que per a mi té aquesta història— es presenta on pasturen unes vaques amb la intenció de detenir-les perquè segons ell són terrenys municipals i no hi està permés. En podrà detenir només una, la Pinta, i a partir d’aquí assistirem a les reaccions de la mateixa Pinta; del seu amo, en Lareco; de la Mònica, una periodista (la mateixa Mònica de Almas Perdidas dins Cemiterio de elefantes, aquelles interseccions que trobem en la narrativa d’en Fran Alonso, que fan encara més versemblant el que llegim) que segueix atònita el devenir dels fets absurds i atenta a les sospites de corrupció del batlle; del poble, com a col·lectiu en una sorprenent i esfereïdora evolució de manifestos que van de la reivindicació i la queixa a la conformitat i allò políticament correcte segons com bufa el vent, en un retrat esmolat de bona part de la societat.


I finalment un diàleg sorprenent entre un esperit errant i l’escriptor que confrontaran visions diferents sobre què ha de ser la literatura, els límits de la ficció i la versemblança; un com a testimoni directe dels fets i l’altre en defensa de la creació i el trencament dels estereotips; de la literatura com a eina de denúncia i de combat, necessàriament lliure.


Un fet real i absurd, expressió d’un abús de poder, que serveix a l’autor per revisitar-lo en els temps actuals i amb bones dosis d’humor i ironia, però també de prosa poètica, esquitxades del seu lèxic característic.


#lafinallegeix


13 de juny del 2026

Vençuts

Cada família va suportar la condició de vençuts de guerra de manera diferent. N'hi va haver que la mantingueren amb orgull malgrat les represàlies; d'altres emmudiren per sempre més, fins i tot abraçaren la ideologia dels vencedors a manera de penitència; uns altres van sostenir la memòria a sota veu, com un secret de família, guardant un vell caliu que un dia o altre esperaven reviscolar. [...]

Després la "història" ens ha explicat els fets obviant els sentiments de qui la viviren. Però des de la fredor de les dades, des de la fal·laç neutralitat dels historiadors, no és possible arribar a entendre la realitat dels motius humans.

Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (2002)

La vida quotidiana a la postguerra en la mirada i vivències d'un infant. L'escola, el carrer, els veïns, els camps, la família, la misèria...

#lafinallegeix

2 de juny del 2026

Passeig de Gràcia

L'habitació fa pudor de tancat. és clar, tantes hores sense ventilar. Les flors, que tot just comencen a marcir-se, el greix de les espelmes, el baf dels dos mastins, i l'olor del que sigui que preparen a les cuines. La Francisca no es troba bé.

Roger Bastida. Passeig de Gràcia. Comanegra.

Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona 2026

Així comença un viatge per la història de tres famílies des de finals del XVIII fins a mitjan segle XX vinculades en algun moment o altre al Passeig de Gràcia. 
Tres famílies representatives de la societat: una de noble vinculada a l’Hospitalet de Llobregat; una de burgesa amb la riquesa feta a les colònies i una de menestral, en una evolució que anirà en sentits diferents depenent de cadascuna; una en davallada, una altra que serà camaleònica i adaptada als temps i una altra que semblarà millorar però que acabarà gairebé com comença, en un tancament de cercle que et deixa amb mal gust de boca; hi ha fets que malauradament no canvien…! 
Una novel·la que entrellaça fets i personatges històrics amb el devenir dels anys i alhora la vida quotidiana de cada moment històric en una passejada fugaç però que retrata cada època de manera àgil i molt il·lustradora sense oblidar fer esment de les injustícies, contradiccions i baixeses del món dels poderosos. Una mirada d’algú que a més d’escriure bé sap molt bé de què parla. Una novel·la que també és una crítica a la societat actual, a la tercera dècada del segle XXI; mitjançant un viatge en el temps que ens para al davant la forma com el turisme depredador ha canviat els costums gastronòmics i la manera de dir les coses, i de la mà d’un epíleg - manifest que no es rabeja en el món perdut de les vinyes i els camps de conreu (i la platja!!) de l’Hospitalet o els camps Elisis de Barcelona, sinó que denuncia l’especulació salvatge dels propietaris que ens ha dut a la situació de col·lapse que vivim, a la destrucció del patrimoni, la tova i ineficaç gestió dels governs-menjadora d’uns pocs i avança el que potser serà un esclat violent algun dia no gaire llunyà. La corda si la tibes massa, es pot trencar.


I com a hospitalenca m’ha agradat molt reconèixer la meva ciutat i alguns dels seus espais i veure-la figurar en una obra literària amb característiques que sorprendran a més d’un lector. 




#lafinallegeix


23 de setembre del 2025

sempre València

L'Espanya de la dècada dels seixanta gaudia de seguretat, silenci i terror. A poc a poc, els ciutadans havien oblidat la Guerra Civil i la incipient industrialització feia que els obrers es capficaren en treballar hores extres per tal de construir-se la caseta de camp o comprar-se un cotxe modest, elements que actuaven com una pell que cobria moltes misèries.

Ferran Torrent, El jo que no mor (2025)

Un altra novel·la en què tornem a trobar-nos el Regino (abans de ser mític) i els altres companys, i els policies i periodistes als inicis: el pare Rafel, el Messié, el Llargo, el policia Piñol...
Com sempre, una prosa directa, àgil, divertida, que avança perquè assistim al devenir de les situacions, unes estrambòtiques (Ava Gardner transmutada en la milionària Ketty) o la història d'amor de la Mília, que també es alhora molt tendra; altres de perilloses a l'entorn dels militars més addictes al règim de què formen part i amb amistats amb nazis; o bé dels espies israelites del Mosad, o fins i tot dels russos!!
Et fa passar una molt bona estona i et convida a la reflexió, a la reivindicació de l'existència en els anys que comencen a ser "bons" de la dictadura, perquè no oblidem que no en fa pas tant de temps...
I València, sempre València...

Abril 2025

renúncies

Aquests dies he llegit la darrera (crec) novel·la d'Almudena Grandes. Una distopia sobre una futura dictadura populista que enganya la població, la controla i la subjuga, i, com sempre, amb unes elits privilegiades plenes de rics, empresaris, però també amb una figura que anomenen "despechados" (en català he trobat despitosos, però potser hi hauria un altre adjectiu millor), que esdevenen el veritable sottogoverno de nous rics privilegiats.
M'ha agradat molt. Almudena Grandes sap dosificar la trama, descriure personatges completament reals, rodons, complets encara que siguin simples figurants en algunes escenes. Una novel·la esperançadora i alhora enfortida pel sentiment de ser "poble", de què petites accions suposen sovint canvis molt més grans del que sembla. Un cant a la llibertat, a no adormir-se, a viure en comunitat.

¿Qué nos ha enseñado el coronavirus? [...] El coronavirus nos ha enseñado que es muy fácil confinar a la población de un país entero. Conseguir que sus ciudadanos renuncien voluntariamente a los derechos y las libertades que sus antepasados conquistaron con sangre en una lucha que duró siglos. Inundarlos de propaganda y noticias falsas en el grado óptimo para restringir su acceso a una información veraz. Desarmarlos, neutralizarlos, inmovilizarlos sin que duden ni por un instante de que su sacrificio es imprescindible para conseguir un bien superior.

Almudena Grandes, Todo va a mejorar. (2022)

Abril de 2025