estranya terra

En tristícia e en languiment estava un home en estranya terra

Ramon Llull, Llibre de meravelles

No us trobeu plens de tristor, amb abatiment, com si estiguéssiu en un altre planeta, de vegades?? No teniu la sensació que de cop i volta no enteneu res, com si fóssim fora del món, una mica??
La nostra és una crisi d'abast global que afecta tothom, no pas com la que patia Llull, a París, que se sentia incomprès i deixat de banda, però aquesta frase amb què comença el vast Llibre de Meravelles sempre m'ha servit per fer més plàstica aquesta imatge de no entendre res i de tenir la sensació que ningú no t'entén, de sentir-me trista i abatuda alhora. I com Llull, tot i aquesta sensació, amb ganes de tirar endavant projectes i no defallir en l'intent.
Demà, 76 anys després d'un juliol per no oblidar, ens veiem als carrers #19J

Caríssim

No ens hem pas d'enganyar: l'honradesa és un luxe caríssim.

Joan Fuster, Judicis Finals (1960)

What we need is here. Poemes pel solstici (3)

What we need is here

Geese appear high over us,
pass, and the sky closes. Abandon,
as in love or sleep, holds
them to their way, clear
in the ancient faith: what we need
is here. And we pray, not
for new earth or heaven, but to be
quiet in heart, and in eye,
clear. What we need is here.

Wendell Berry

 ----------

Les oques volen alt per sobre nostre,

passen, i el cel es tanca. La rauxa,

com en l’amor o el somni,

sosté, a la seva manera, pura

l’antiga fe. Allò que necessitem

és aquí. I preguem, no

per una nova terra o un nou cel, sinó per

romandre silents en el cor, i en la vista,

purs. Allò que necessitem és aquí.

(aproximació lliure, per qui la necessiti)

L'aufàbrega. Poemes pel solstici (2)

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.

L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!

I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar. 

                                                              Joan Maragall, El pas de l'any (1897)

Avui les fades i les bruixes s'estimen. Poemes pel solstici (1)

Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.

Han ofert al no-res foc de cera d'abella

i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol (1979)