Als ulls

Ciò che le persone sono, molte volte lo portano negli occhi.

Tarda fosca

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?
 

Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 .

TARDE ESCURA
Es unha tarde escura con gritos vermellos
no fondo dun bosque de aciñeiras negras.
Vou cara ao solpor
ás apalpadas,
cargado cun gran feixe de leña
ben seca.
¿Quéresme axudar a levar este peso,
e prender unha fogueira pequena
para quecermos
as mans tan baleiras?

(traducció d'Helena González i Fina Iglesias, 2004)

Bon Nadal i Bon 2014...

En aquest tombant d'any tan esperançador d'una banda i tan reaccionari de l'altra, us regalo paraules de dues poetes amb majúscula, Olalla Cociña i Maria Mercè Marçal.

Que els seus mots ens encoratgin en el difícil dia a dia!

a que espreita

a alma feita corpo furaba o aire
e dos golpes da pel naceu un silencio orixinario

chorando, este mundo comezou a respirar

Olalla Cociña, aquí (intemperies), (2006)

(la que sotja // l'ànima feta cos foradava l'aire / i dels cops de la pell va néixer un silenci originari / plorant, aquest món va començar a respirar)

IV

CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Maria Mercè Marçal, Sense llops ni destrals, Bruixa de dol (1979)

A espiral da vida

L'espiral de la vida
La vida és una espiral que ens arrossega en silenci al seu abisme estimulant i incert i els nostres caps es balandregen vertiginosos a la velocitat del temps que passa sense adonar-nos-en...


Fran Alonso, O meu gato é un poeta, 2011

Poesia per a petits i grans, divertida, sonora, plena de colors i dibuixos, sorprenent, reivindicativa, dolça, tendra, i fins i tot filosòfica. Tot en boca d'un gat trapella i enredaire, que és tot un poeta.

La mostra que us poso potser no és la plana més representativa de tot això que us dic, però m'agrada molt...

Muchacho

Vinieras y te fueras dulcemente,
de otro camino
a otro camino. Verte,
y ya otra vez no verte.
Pasar por un puente a otro puente.
-El pie breve,
la luz vencida alegre-.

Muchacho que sería yo mirando
aguas abajo la corriente,
y en el espejo tu pasaje
fluir, desvanecerse.

Vicente Aleixandre, Ámbito (1928)

Gràcies a un comentari d'en Josep arran de l'aniversari de la mort de Luis Cernuda, he recordat aquest poema en concret, que en la meva adolescència vaig copiar en una llibreta on recollia aquells poemes que m'agradaven, em deien alguna cosa, em sobtaven... aquest l'he reconegut de seguida i he anat a comprovar-ho... (quants anys!) i ara, milers d'anys llum tecnològicament parlant (deu estar copiat cap al 1985) penjo una foto que acabo de fer amb el mòbil!