Comença l'estiu

VULL

No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i desfent els llaços com la boira;
fent i desfent camins, com la riuada;
fent i desfent cançons com els ocells.

No vull passar serena com la lluna,
sinó esvaïda en plor, com la rosada,
o exultant, com les flors en primavera
i forta i juganera com el vent.

No vull anar llençant bocins de vida
com fulls de calendari, tan inútils,
quan han complert la tasca marcant dies.

Vull deixar l'amor i somnis i paraules
que durin més que jo al cor dels altres.

Jardí vivent, Joana Raspall

Mans i preguntes

Quarta pregunta
 
Habitades, sí, l'una dins
de l'altra com el pinyol
d'una cirera, on viuen
les mans si fins al mos
de les ungles sempre en són
més que dues la solitud
de les meues?

Josep Porcar, Preguntes, 2015

Aquest és un dels meus poemes preferits de Preguntes. No sé si és per la sensació de desconsol i pèrdua que em transmet.

Perquè ens diuen tant les mans...!

Confesso que sóc d'aquelles que necessito acompanyar les paraules, les mirades i els gestos amb contacte i les mans em són l'eina perfecta per comunicar les meves emocions i, sovint, el canal directe per rebre les de l'altre, siguin quines siguin, perquè cadascú és com és i hi ha a qui no li agrada, o qui ho rep com una invasió.
Quan la resposta és recíproca és una petita meravella: la complicitat, les bones vibracions es multipliquen i ja no res serà com abans.
D'aquí la intensitat, la força, al meu parer, d'aquests versos.

Una recomanació, entreu al videopoema, i deixeu-vos amarar per les imatges, la música i la veu del poeta...

no el planyis

A qui mai de res no troba enyor, no el planyis, puix és senyal que no té cor. 

Caterina Albert i Paradís [Víctor Català] (l’Escala 1869-1966)

M'he permès manllevar aquesta cita d'avui de Minimàlia, un dels projectes de la Xarxa de Mots, que cada matí ens regala amb una frase diferent. 
En llegir-la m'ha vingut al cap Trau, un espectacle màgic d'en Guillem Albà que vaig poder veure ahir, amb la Laia, la meva filla. Precisament el personatge principal de Trau és un home que, per dir-ho ràpidament, enyora massa, que es recrea en la melangia dels records d'una manera malaltissa, que li arrabassa el gaudi de la vida que li queda. Una obra amb múltiples matisos i lectures personals, amb una plasticitat visual dinàmica al llarg dels seus 65 minuts (un moment) de durada.
La recordarem durant molt de temps.

les coses difícils

E difficile fare
le cose difficili:
parlare al sordo,
mostrare la rosa al cieco.
Bambini, imparate
a fare le cose difficili:
regalare una rosa al cieco,
cantare per il sordo,
liberari gli schiavi
che si credono liberi.

Gianni Rodari

l'Holocaust, de nou

Un altre gener. De nou se succeeixen els actes en record de les víctimes de l'Holocaust. Enguany el número rodó, 70 anys, d'alliberament dels camps, afegeix potser una mica més de transcendència a l'esdeveniment. Normalment no hi assisteixo, però els tinc dolorosament presents. I no només aquests dies de l'any. Tot i els sentiments, comparteixo la sentència "ni oblit ni perdó". Senzillament no podem oblidar-nos-en perquè ja hi ha qui en nega l'existència, del genocidi nazi, amb una total lleugeresa i alhora amb una intencionalitat clara de banalitzar i bandejar uns dels fets històrics més documentats de la nostra història recent; de la mateixa manera que ens trobem amb un ús indiscriminat i banal de l'apel·latiu "nazi", ús que l'Amical de Mauthausen, incansable, denuncia públicament vegada rere vegada.
I sobretot no podem passar pàgina perquè és massa fàcil tornar-hi a caure, tornar-los a votar. El discurs fals i fàcil de la protecció, la seguretat, de foragitar els bàrbars... arriba als ciutadans i no només a Grècia. Crec que aquest hauria de ser el missatge d'aquestes commemoracions, no oblidar, recordar, fer present...

Com tampoc es poden oblidar ni obviar els altres holocausts, els passats i els presents.