L'aufàbrega. Poemes pel solstici (2)

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.

L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!

I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar. 

                                                              Joan Maragall, El pas de l'any (1897)

Avui les fades i les bruixes s'estimen. Poemes pel solstici (1)

Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.

Han ofert al no-res foc de cera d'abella

i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol (1979)

Que cada dia sigui Sant Jordi

Roses, llibres, pins, xapes, mocadors, polseres, agulles... Tothom somriu i cerca algun detall per regalar o per regalar-se... És l'esclat de la diada de Sant Jordi. Les entitats de tots colors i dedicacions planten la paradeta per recaptar uns diners per les colònies d'estiu, pels viatges de fi de curs, pels projectes que gestionen... Ni que sigui per un cop, cal venir a Barcelona a veure les parades i l'ambient que s'allarga tot el dia. Ni que sigui per un cop, els de Barcelona i rodalia hem de sortir a veure què s'hi cou a la resta de ciutats i pobles dels Països Catalans. Malauradament, no sempre coincideix amb festiu i no és possible deixar la feina o l'escola.
Que cada dia sigui una mica Sant Jordi, que llegim, que participem, que somriem, que siguem optimistes, que recitem...
Espero que la vostra hagi estat una bona diada.

compte

moito coidado con organizar a historia da miña melancolía

Olalla Cociña, baleiro do nome, As Cervicais da memoria, 2005

La primera vegada que vaig sentir parlar de l'Olalla Cociña va ser en una conferència que va oferir Anxos Sumai a la UB. I fins avui, (quina vergonya, ho reconec) no m'havia decidit a llegir-ne res. He començat amb As cervicais da memoria (Les cervicals de la memòria) i aquest vers m'ha impactat des del seu cos de lletra atrinxerat per la llargada dels seus versos. La resta, una explosió de sentiments, derrota, erotisme, fragilitat, desamor, desig, paisatge(s)... encara m'hi endinso, però.

Qui

Qui m’ha ferrat,
qui m’ha fixat damunt els ossos,
a cops,
aquesta pell,
aquesta pell de dona,
que tot i despullant-me m’ha vestit.
Qui m’ha cridat
i qui m’ha dibuixat la boca
amb foc,
deixant-hi, com
rebrot, la veu que es va cremant.
Òptic expert,
em miro la mirada de la gent
dintre de l’ull eixut
i no hi vull llegir res. Cega als presagis
he avançat
reculant. I m’estimbo. Únicament,
són les pedres dels dits
que em van collint aquest
abric estrany, pelló
que em deixa nua i que m’estreny
la breu
coincidència
de la vida i el cos.

Felícia Fuster

Avui hem conegut la notícia de la mort de Felícia Fuster, i jo recordava aquest poema. Aquí el teniu. Serveixi de petita aportació per la diada del 8 de març.