Bon Nadal i Bon 2014...

En aquest tombant d'any tan esperançador d'una banda i tan reaccionari de l'altra, us regalo paraules de dues poetes amb majúscula, Olalla Cociña i Maria Mercè Marçal.

Que els seus mots ens encoratgin en el difícil dia a dia!

a que espreita

a alma feita corpo furaba o aire
e dos golpes da pel naceu un silencio orixinario

chorando, este mundo comezou a respirar

Olalla Cociña, aquí (intemperies), (2006)

(la que sotja // l'ànima feta cos foradava l'aire / i dels cops de la pell va néixer un silenci originari / plorant, aquest món va començar a respirar)

IV

CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Maria Mercè Marçal, Sense llops ni destrals, Bruixa de dol (1979)

A espiral da vida

L'espiral de la vida
La vida és una espiral que ens arrossega en silenci al seu abisme estimulant i incert i els nostres caps es balandregen vertiginosos a la velocitat del temps que passa sense adonar-nos-en...

Fran Alonso, O meu gato é un poeta, 2011

Poesia per a petits i grans, divertida, sonora, plena de colors i dibuixos, sorprenent, reivindicativa, dolça, tendra, i fins i tot filosòfica. Tot en boca d'un gat trapella i enredaire, que és tot un poeta.

La mostra que us poso potser no és la plana més representativa de tot això que us dic, però m'agrada molt...

Adolescencia

Vinieras y te fueras dulcemente,
de otro camino
a otro camino. Verte,
y ya otra vez no verte.
Pasar por un puente a otro puente.
-El pie breve,
la luz vencida alegre-.

Muchacho que sería yo mirando
aguas abajo la corriente,
y en el espejo tu pasaje
fluir, desvanecerse.

Vicente Aleixandre, Ámbito (1928)

Gràcies a un comentari d'en Josep arran de l'aniversari de la mort de Luis Cernuda, he recordat aquest poema en concret, que en la meva adolescència vaig copiar en una llibreta on recollia aquells poemes que m'agradaven, em deien alguna cosa, em sobtaven... aquest l'he reconegut de seguida i he anat a comprovar-ho... (quants anys!) i ara, milers d'anys llum tecnològicament parlant (deu estar copiat cap al 1985) penjo una foto que acabo de fer amb el mòbil!

 

Zebres a l'Àrtic

"Sentí la veu de l'Emili cridant-lo. Hagué de fixar-se en les cares per tal de descobrir-lo i, en aconseguir-ho amb penes i treballs, no es pogué estar de riure com tothom. Esgotats els uniformes d'hivern que, si bé no abrigaven gaire més que els d'estiu, eren d'un color més fosc i en donaven la il·lusió, els havien donat una mena de pijames ratllats, adobassats de tot arreu, massa estrets o massa amples, massa curts o massa llargs, que feien un contrast extravagant amb la neu cada vegada més abundosa.
-¡Quina pinta! -cridà l'Emili.
-La teva, la de tots. Zebres a l'Àrtic. Bona disfressa."

Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich

ALEGRÍA

Qué alegría, vivir, sintiéndose vivido.
(Pedro Salinas)

Que alegría, saberte comigo debruzada,
nunha mañá de nubes dun outono calquera
ou no sol temesiño desoutra primavera,
para acollermos xuntos a luz abrancazada.

Que alegría, mirarte nun sorriso abrazada
no tempo impredicible de invernía e de espera
ou na inoportunidade da calor máis severa
para albiscar entrambos o brinde da luzada.

Que alegría, notar o rebento que nace
dentro, como se fose medrándome no oído
unha música morna que non dá interrompido.

Que alegría, dicir ben alto que me aprace
ser amado e amarte co corazón espido.
Que alegría, vivir sentíndose vivido.

Miro Villar, Equinoccio de Primavera, 1998

Vaig sentir parlar del Miro per primera vegada a les classes de literatura gallega de la UB, cap al 2003, de la mà de l'Helena González, i el cert és que no vaig endinsar-me molt més en la seva poesia, era un nom més entre la llista ingent de poetes gallecs i gallegues, tota una novetat per a mi, font inesgotable de lectures molt i molt interessants.  Com deia, per a mi en Miro era un poeta jove, membre del Batallón Literario da Costa da Morte, i mal m'està el dir-ho, poca cosa més. Amb el temps, i gràcies a un retuit meu d'un retuit que algú va fer d'una de les seves piulades, vam contactar i ens seguim un a l'altra. Hi he descobert algunes sensibilitats comunes que me'l fan sentir força proper. Tot i amb això, reconec que la meva mirada sobre la seva obra i el seu bloc és escadussera i esporàdica, però sempre hi trobo fets, referències, notícies molt interessants. Les darreres, els seus apunts sobre Àlvaro Mutis i António Ramos Rosa. 

Perquè en Miro, a més de poeta, d'estudiós de la literatura, estic segura que és un gran professor. Només cal sentir algun dels seus vídeos a l'AELG.

I per a mostra, aquest poema, que ell mateix ens(m') ha servit. Que ho gaudiu i assaboriu.

Vint-i-vuit

The white sails still fly seaward,
Seaward flying,
Unbroken wings.
(T.S. Eliot)

Pot no tenir res a veure el projecte
que fas de tu mateix i el tu mateix
que trobes cap d'uns anys. Començaràs
a comprovar: realitat i desig
són enemics. Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t'imaginaves.
Compta només el resultat final:
qui ets, què fas i la fràgil volada
d'unes ales intactes.

Josefa Contijoch, Ales intactes (1996)

Solstici i Pleniluni

Una conjunció ben especial, una lluna pleníssima i rotunda com mai i un Sant Joan que aquí, a la costa central catalana no es rabeja amb la calor xafogosa d'altres vegades.

Molt bona revetlla!!

Xamais condescendas coa amargura

Nen un veu de tristeza

Tome abeiro nos teus ollos

Se os tempos veñen mal dados

Non deixes que a vella dama

Te recolla baixo a sombra do seu manto

Hai algo tan fermoso en ti mesma.

Aínda que por veces penses que todo

Deba permanecer a certa distancia

E se a estrada semella non ter fin

E non hai un hotel onde acougar

Recorda teu vello amigo

E o poema que un día escrebeu para ti

E procúrame naquel lugar

Onde unha fiestra se abre

Sobre os día que pasaron.

Miguel Mato Fondo, 'Dúas cancións de setembro', O Whiskey na barrica. 2004

Aproximació lliure

(Mai no condescendeixis amb l'amargor / ni un vel de tristesa / s'aixoplugui en els teus ulls

Si venen mal dades / no deixis que la vella dama / t'aculli sota l'ombra del seu mantell

Hi ha tanta bellesa en tu mateixa. Encara que de vegades pensis que tot / hagi de romandre a certa distància

I si la carretera semblés no tenir fi / i no hi ha un hotel on reposar / recorda el teu vell amic / i el poema que un dia va escriure per a tu / i cerca'm en aquell lloc / on una finestra s'obre / sobre els dies que van passar.)

Vint-i-set

Then see only my face
In the reflection of these tides
Trough the clear water
Beyond the river side.
All I can send is love
In all that this is
A poem and a necklace
Of invisible kisses.

Lemn Sissay, Invisible kisses (fgt)

Llavors mira només la meva cara

reflectida en aquestes marees

a través de l'aigua neta

més enllà de la riba.

Tot el que et puc donar és amor.

I tot això no és més que

un poema i un collaret

de petons invisibles. 

 

Vint-i-sis

"Os libros conteñen os soños, as paixóns, os medos, as risas: neles están a imaxinación, os sentimentos e experiencias das persoas, das que viven agora en calquera lugar do mundo e das que desapareceron hai moitos anos."

Agustín Fernández Paz, Oito doas para San Simón

El jinete polaco

El primer llibre de l'Antonio Muñoz Molina que vaig llegir va ser El jinete polaco l'any 93, en una edició de quiosc d'RBA,aquella col·lecció de tapes dures que per a ser de quiosc, estava tan i tan bé.

Vaig empassar-me'l amb avidesa, de forma fulgurant. Sóc lectora emocional, és a dir, em deixo dur per les emocions i pel que em traspua d'allò que llegeixo. Per a mi, El jinete polaco, entre moltes altres coses, és una reivindicació de la feina dura, de la vida dura, del cop sobtat que la tecnologia va suposar, dels meus pares, dels meus sogres, dels meus avis...

"La cara de mis tíos, sus cabezas rapadas, sus rodillas de hambrientos y sus calcetines caídos, aquellas chaquetas de adultos que usaban, arregladas por mi abuela en noches sin dormir, cuando ya todos se habían acostado y no tenía que tejer las sogas y los capachos de esparto que le desollaban los dedos tan cruelmente como las aristas heladas de los grumos de tierra en las mañanas invernales de aceituna, mujeres y niños avanzando pesadamente de rodillas bajo las ramas de los olivos para recoger uno por uno los pequeños frutos negros, duros y fríos como balas, arrodillados sobre la tierra áspera o sobre el barro, irguiéndose con las manos en los riñones en un claro entre dos filas de olivos, mirando hacia adelante, hacia la hilada de árboles grises que los hombres golpean con sus varas de brezo provocando una granizada violenta de aceitunas sobre los mantones extendidos."

Recull d'entrevistes. Vieiros 2005-2007

Xulio R. Trigo: “Proxectar a cultura galega fóra das propias fronteiras é a única posibilidade de futuro”

Lito Caramés: “O ensino non é un negocio nin un brinquedo na loita política"

Xosé Lois García: “A liberdade comeza por presentarnos nus tal como somos”

Helena González: “A rede é o grande reto para culturas pequenas e as posicións disidentes”

David P. González e Lorena Diéguez Moure."A Galiza que estuda en Barcelona"

Afonso Becerra: “Poñerse na pel doutros personaxes é fantástico para comprender aos demais”

Valerià Paül: "Asprovincias en Galiza son un artificio... a parroquia é a comunidadeque verdadeiramente funciona, aínda hoxe"

Pere Comellas. “O tradutor ao catalán de Teresa Moure: 'O texto non é sagrado: non hai nada que traizoar”.

“A lingua tamén foi gardada, colgárona na biblioteca”.

Mercedes Pacheco, tradutora de A Pel Fría: 'O galego necesita contemporanizarse'”

Bona diada de Sant Jordi, 1

En aquest any Espriu tan nostrat no hi podia faltar un dels seus poemes, acompanyat, això sí, del seu plagi corresponent, tot recordant i homenatjant alhora en Pere Quart.

Que tingueu una bona diada!!


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria. 

Salvador Espriu.

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Pere Quart

Dia Mundial de la Poesia, i 2

ÉS TOT FOSC I JO AL LLIT

i em rosega el pit
            una bèstia avara.

Sorolla la nit
            i jo en tinc neguit.

            Bressol d'atzavara
            diria el meu jaç:
            suara m'amara,
            suara em deix las.

Joan Salvat-Papasseit, poemes dispersos

Dia Mundial de la Poesia, 1

Avui, dia mundial de la poesia, us recomano un poeta que m'emociona, en Josep Porcar.

Us poso l'enllaç a un poema concret, però feu un cop d'ull a la resta, us agradarà...perquè a més de llegir, podeu sentir i veure... una delícia

Passen

Vint-i-cinc

DARRER COMUNICAT

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures en saltaven, sorpresos, per entre les cames. (...) Un que conec, del Pòsit, -el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l'alçament, els han assassinat a l'altra cantonada, els han posat sota la roda d'un vehicle, els han estripat com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.

J.V. Foix, Darrer Comunicat (1970) 

De la mà de Jaume Cabré, he descobert aquest poemari de JV Foix, una delícia...